I jo pos en dubte si la vida és un somni, o el somni una vida.

-Camí Moyà-

Un camí inabarcable

Sabia que la meva vida, com totes, tenia obstacles. Sabia que hi havia pedres, i roques. Pensava que podia caminar sola, que hi veia bé. Pensava que podria donar mil passes més sense caure. Però tan sols ho pensava...
Mirant enrere veia felicitat i un somriure d'orella a orella dibuixat al meu rostre; acompanyada, sempre.
Retrocedia enlloc d'avançar, i no m'adonava que, en aquell "present", no tenia ningú. Però sols jo n'era la culpable.
Al meu camí s'hi interposà un mur, pensava que podia saltar-lo sense ajuda. Mai reclamava una mà que em donàs forces. Era un mur de decisions, les quals sempre eren diferents, però mai correctes. Doncs, en aquell moment em destinava a avançar i retrocedir continuament, fins... No ho sabia. Així era la meva vida. I aquella pregunta que m'envaïa la ment de pensaments, de cada dia em feia desconéixer més la resposta. "Qui sóc?" "Què sóc" No era res, o això creia jo.

ANTES DE CERRAR EL TELÓN...

“La vida es como una obra de teatro que no permite ensayos, así que canta, ríe, baila, llora y vive intensamente. Vive intensamente cada momento de tu vida antes de que se cierre el telón y termine la obra sin aplausos.”

Charles Chaplin

Yo, de mayor, quiero ser pequeña, dije. Yo, de mayor quiero volar; quiero... bailar! Y cantar! De mayor, quiero soñar, pero sin dejar de vivir. De mayor... Quiero ser como las hormigas, que lo ven todo más grande. Quiero viajar por todo el mundo, e inmortalizar cada segundo en mi cámara y en mi memoria. Quiero ser libre como una golondrina... Quiero ser actriz y evadirme de la realidad. Quiero perdonar a todo el que me haga daño y pedir perdón. Escribir para olvidar todos mis problemas, pero recordar lo que he aprendido de ellos.

Yo, de mayor, quiero ser yo misma, dije. Pero rectifiqué; no sé qué día voy a ser mayor, o si ya lo soy... Inesperada no es la muerte, sino la hora en que llega. No soy pesimista, no es que crea que voy a morir pronto, es que quiero aprovechar cada preciso instante de mi vida. Por eso, desde hoy, voy a cantar; bailar; soñar; vivir; ser pequeña cuando me apetezca, pero mayor cuando sea necesario; actuar; perdonar; pedir perdón; olvidar; viajar, aunque sea con la imaginación; escribir; fotografiar; volar... Pero, por encima de todo, ser yo misma.

Antes de morir, me gustaría vivir, pero no vivir de cualquier manera, no vivir para subsistir; sino para soñar, para sonreir. Me gustaría, simplemente, vivir... como me toque vivir: vivir una vida bohemia y nómada o una vida monótona y sedentaria, con una familia, en una casa... Lo importante es vivir feliz, afrontando los problemas cuando aparezcan y aprendiendo de ellos, como dije un día.

Yo, de mayor, quiero ser pequeña, dije...

Camí Moyà Bover

"Aquesta és la meva primera redacció per a l'optativa "taller d'escriptura dramatitzada"."

Tot un poble unit i revolucionat

La MACROMANIFESTACIÓ del 29S va ser tot un èxit. 

Pares, mares, padrins, padrines, oncles, ties, fills, filles, alumnes, professors... Tots amb un sentiment en comú que reclama un futur digne, i, per tant, una educació de qualitat; es van concentrar, ahir, a les 18:00h a la plaça espanya per, després, dirigir-se cap on es pronunciava l'acte. La concentració no va ser tan sols a la plaça espanya, ja que, s'ompliren tots els carrers del voltant: les avingudes, etc. La manifestació va ser tot un èxit! Unes 90000 o 100000 persones cridant al carrer! Lluitant per ells mateixos, o pels seus fills, o pels seus veïnats; la qüestió és que lluitaven per un poble, per una bona educació. Mallorca es va tenyir de verd.

Sense avui no hi ha demà; sense educació no hi ha futur. Ni un pas enrere. Seguirem lluitant. Aquesta vaga no s'acaba, a no ser que el govern ens escolti.

Vaga indefinida, protesta sense fi

Abandonar un blog, una sèrie de dies seguits, pot ser per vàries raons: res que contar, quedar-se sense idees, tenir moltes feines i poc temps, peresa, entre altres. No sé quin es el meu motiu real. Sols sé que per contar n'hi ha de grosses!
Els professors no van de bromes. El nostre futur està en joc. I aquest es el motiu d'una vaga indefinida, i una protesta sense fi. Els alumnes, i molts de pares recolzam als professors; al cap i a la fi, ells ho fan per nosaltres.
Un 90% aproximat de professors i mestres de tot balears, sense tenir en compte els serveis mínims i les baixes, no va assistir ahir a classe. I es va omplir el carrer del consolat amb milers de professors i alumnes cridant per una educació pública de qualitat; reclamant un futur digne.
Per què fan vaga els docents?
Doncs, per les retallades: amb l'excusa de la crisi pretenen acabar amb l'educació; perque el govern balear està molt per davall del pressupost per a educació, cosa que suposa una manca brutal de professors i mestres (10000 docents menys), mentre que el nombre d'alumnes no ha disminuït; perquè en aquest temps de crisi, el Govern no concedeix beques de transport i menjador efectives, per a les famílies que ho necessiten; perquè provoquen que els alumnes amb necessitats educatives tenguin més problemes, ja que han retallat, també, personal d'Atenció de Diversitat, reforços i programes de suport; I, finalment, per al decret TIL (Tractament Integrat de Llengües).
Què és el decret TIL, i que n'opinen els docents i alumnes?
El Tractament Integrat de Llengües, és un decret llei que imposa als mestres i professors ensenyar algunes assignatures en castellà, i algunes en anglès, als alumnes. Els docents i l'alumnat en general, opina que l'anglès és necessàri, però no qualsevol nin pot aprendre matemàtiques, medi, socials... en anglès; ja que són bastants els que tenen dificultats. Consider que tan sols s'hauria d'aplicar als nins d'entre tres i sis anys; ja que aquest nou decret opta a dur-mos al fracàs escolar. Per altre banda, els professors no estàn suficientment preparats. No es pot començar un edifici per la teulada.
Ànims professors, per a aquesta lluita. Mai vos deixeu reprimir! Ànims de part d'una alumne que vol el millor pel seu futur i el dels seus companys.

Si un t'estim no és etern, ho serà el record.

El concepte d'eternitat és equivalent a l'infinit. Idò, podem estimar-mos eternament les persones? Existeix l'infinit?

Les persones no som eternes, eternes són les hores que vivim, tot i que passin tan ràpidament. No recordam un primer dia a les nostres vides, i desconeixem el dia de la nostra mort.

Som eterns per nosaltres mateixos i per les persones que quan morim encara ens recorden.

Bona nit!

Avui la petita somiadora se'n va a dormir amb ganes d'aixecar-se demà al matí disposada a volar, a menjar-se el món enlloc del seu berenar.
Sols creu en una felicitat circumstancial, però avui es concidera la persona més feliç. Per què? No ho sap. D'una cosa n'està segura, i és que aquesta felicitat serà eterna mentre perduri; l'aprofitarà al màxim, ja que...
...Sols creu en una felicitat circumstancial...

La vida és poesia

Tots som poetes de la vida...

Però només alguns la viuen com l'escriuen.

CAMINS - Sopa de cabra

Fotografies: Camí Moyà (excepte dues on hi surt)
Cançó: "Camins" del grup català "Sopa de cabra".

Una mirada val més que mil paraules.

Estimada Mallorca...

-Sóc l'arrel d'un arbre mediterrani, cada branca un dialecte, cada fulla un parlant; i no m'arrancaran de sota terra fins que les fulles caiguin i l'arbre ja s'hagi mort."
+Però ens estan arrencant.
-Les fulles cauen a poc a poc.
+Sí...
-És tardor.
+Cada dia és tardor a les nostres vides...

El videoclip del Nadal 2011

Pel Nadal del 2011, la professora de teatre ens va manar fer un videoclip amb alguna cançó nadalenca. Juntament amb na Irene Ribas, na Marta Contreras i na Katina Georgieva; i amb la col·laboració d'altres amics i familiars, vam fer el videoclip sobre la cançó "Christmas tree" de na Lady Gaga; i després de moltes hores de feina, aquest va ser el resultat final:

Evasió de sentiments

T'estim i aquests verbs que no s'obliden, i menys si arriben al cor. Però realment tu m'estimes de veritat? O són obsessions? O... enganys? O... imaginacions meves? Realment pronuncia les paraules el teu cor? O ets tu que les inventa?

"T'estim..." M'ho has dit moltes vegades, però realment sents això? Ho penses? Creus que sóc ingènua de no saber que el teu cor no bombeja sentiments cap a mi, i per això ho fingeixes?

T'estim. Sembla ser difícil dir-t'ho, però no impossible; com tots els fets. Com volar. Simplement t'estim i això és inabarcable. I quan estic amb tu m'evadesc del món i de tothom en general. Només tu. Sempre tu. I quan no, poca cosa m'envolta, tal vegada massa.

Plou.

Quan tot el que abans no era res i es torna tot, de cop i volta el cel no et deixa veure amb claretat i els nuvols estan cada dia més aprop de tu.
Plou.
Ja res és igual, i el que pensaves que era un joc, s'ha convertit en part de la teva vida. Ara no pots evitar jugar.
Adicte.
N'ets adicte a la seva pell, a la seva mirada, als seus llavis... N'ets adicte a ell.
Tot i així n'estas confusa, saps que comets un error, però no pots fer-hi res, perds el seny al seu costat.
I el "t'estim" silenciós que reflecteixen els teus ulls es correspost amb una besada. Una besada sense final aparent.
"Besa'm"- vas dir-li - mentre no sigui el darrer pic.

Mira't!

Mira't! Estàs somriguent! Mira't al mirall i diga-ho, digues que t'alegres de tornar-te a veure, de tornar a ser tu! Mira't als ulls: una mirada penetrant que combina amb el teu somriure; tots dos sincronitzats jugant amb l'harmonia del teu rostre. No és bonic?

CMB

Passat de la meva vida, present dels meus records.

;)

No me vas a alegrar el dia, pero tampoco por ti lo lloraré. Tu envidia podrá fortalecerme, y tus insultos a espaldas te convertiran en un covarde.
Mirate al espejo, recuerda tus errores, defectos y prioridades; critica tu ser y no mientas sobre el mio. Si no tienes vida propia, no crees una falsa para mi. Ya tengo suficientes defectos como para que inventes unos nuevos. Nuevos inexistentes. Como tu personalidad.
Y yo a ti no te critico, eres perfecto/a con muchas imperfecciones, como yo. Y como todos.

Carpe diem!

Sueña. Vive. Disfruta. Sufre. Sonrie. Llora. Ama. Odia. Camina. Cae. Levanta-te. Vuela. Cansa-te. Corre. Para. Ni débil, ni fuerte, eres persona; entonces, vive una realidad, sin dejar de soñar jamás.

JAMÁS.

Jo volia...

Jo volia ser jo, i encara que no ho pareixi no ho era. Jo volia plorar quan el meu cor sentia tristesa  i riure quan tocava. Jo volia sentir l'amor, tocar-lo amb les mans i volar, perdre'm pels oceans. Jo volia menjar una poma, i no acabar-la mai; volia recórrer un riu infinit sense arribar al mar; volia que aquell "SEMPRE" fos il·limitat; que les paraules fossin reals; vides somiades abstretes de texts al meu món. I de vegades pens que el meu món és fictici; un món dins d'un somni, tota una vida perduda sota la pluja, perquè res del que jo volia "era", ni existia; o això creia jo.

Camí Moyà.

S'ho emporta tot, el vent

En un món lluny de les nostres vides, on la raça humana era extingida feia cosa de molts anys, segurament segles; encara hi quedaven cases i restes d'objectes; tot estava intacte, res no havia canviat; el vent bufava molt, tant com abans o més, potser fos el que va fer volar el passat, com si no hi hagués viscut mai un ésser viu en aquell lloc solitari. O no tan solitari...

I d'un sol cop, la porta es va obrir. El mòbil vibrava damunt la taula i la finestra portejava; el llapis estava fora de l'estoig, sobre la carta que acabava d'escriure. I deia així:
Ja fa temps que no t'escric. Des que vares marxar, la inspiració no flueix dins la meva ment, els sentiments s'han anat esvaint, aquelles papallones que em pessigollejaven l'estómac ja no hi són. I ara quasi ni et conec. 
I que hauria de dir? No sé ni on ets, ni si hi ets, ni què fas, ni què ets; si penses en mi, si sóc res o si ja no existesc. Que som?
Després d'aquestes paraules, la carta continuava, però d'una manera molt borrosa: Una cal·ligrafia perfecta tapada per una llàgrima, o més d'una, i impossible de llegir. Era estrany que la carta encara estigués banyada, feia tant de temps que el llapis no s'escurçava escrivint-hi.
En realitat res no era normal. El mòbil seguia vibrant misteriosament, i la finestra s'obria i tancava. A qui podia anar dirigida aquella carta? Tot allò era un món de preguntes i afirmacions desordenades, sense sentit ni cap resposta.
De sobte, el mòbil va caure a terra juntament amb el llapis, i seguia desplaçant-se. La porta, inesperadament, es va tancar, i els llums es van apagar. La carta encara romania sobre la taula; i l'estoig desaparegué.
Amb aquella penombra tan obscura, que no s'hi distingia res, un renou va matar el silenci i la resplendor va rompre la obscuritat. Quina espècie de renou podia assassinar-ho tot d'aquella manera? De cop i volta tot es va aturar, excepte el temps, que ja feia segles que no avançava. I la taula ja no hi era, ni la carta, ni el llapis, ni l'estoig, ni un sol moble en aquella habitació. Com si mai res no hagués existit en aquell món solitari. O no tan solitari...

Camí Moyà