Carpe diem!

Sueña. Vive. Disfruta. Sufre. Sonrie. Llora. Ama. Odia. Camina. Cae. Levanta-te. Vuela. Cansa-te. Corre. Para. Ni débil, ni fuerte, eres persona; entonces, vive una realidad, sin dejar de soñar jamás.

JAMÁS.

Jo volia...

Jo volia ser jo, i encara que no ho pareixi no ho era. Jo volia plorar quan el meu cor sentia tristesa  i riure quan tocava. Jo volia sentir l'amor, tocar-lo amb les mans i volar, perdre'm pels oceans. Jo volia menjar una poma, i no acabar-la mai; volia recórrer un riu infinit sense arribar al mar; volia que aquell "SEMPRE" fos il·limitat; que les paraules fossin reals; vides somiades abstretes de texts al meu món. I de vegades pens que el meu món és fictici; un món dins d'un somni, tota una vida perduda sota la pluja, perquè res del que jo volia "era", ni existia; o això creia jo.

Camí Moyà.

S'ho emporta tot, el vent

En un món lluny de les nostres vides, on la raça humana era extingida feia cosa de molts anys, segurament segles; encara hi quedaven cases i restes d'objectes; tot estava intacte, res no havia canviat; el vent bufava molt, tant com abans o més, potser fos el que va fer volar el passat, com si no hi hagués viscut mai un ésser viu en aquell lloc solitari. O no tan solitari...

I d'un sol cop, la porta es va obrir. El mòbil vibrava damunt la taula i la finestra portejava; el llapis estava fora de l'estoig, sobre la carta que acabava d'escriure. I deia així:
Ja fa temps que no t'escric. Des que vares marxar, la inspiració no flueix dins la meva ment, els sentiments s'han anat esvaint, aquelles papallones que em pessigollejaven l'estómac ja no hi són. I ara quasi ni et conec. 
I que hauria de dir? No sé ni on ets, ni si hi ets, ni què fas, ni què ets; si penses en mi, si sóc res o si ja no existesc. Que som?
Després d'aquestes paraules, la carta continuava, però d'una manera molt borrosa: Una cal·ligrafia perfecta tapada per una llàgrima, o més d'una, i impossible de llegir. Era estrany que la carta encara estigués banyada, feia tant de temps que el llapis no s'escurçava escrivint-hi.
En realitat res no era normal. El mòbil seguia vibrant misteriosament, i la finestra s'obria i tancava. A qui podia anar dirigida aquella carta? Tot allò era un món de preguntes i afirmacions desordenades, sense sentit ni cap resposta.
De sobte, el mòbil va caure a terra juntament amb el llapis, i seguia desplaçant-se. La porta, inesperadament, es va tancar, i els llums es van apagar. La carta encara romania sobre la taula; i l'estoig desaparegué.
Amb aquella penombra tan obscura, que no s'hi distingia res, un renou va matar el silenci i la resplendor va rompre la obscuritat. Quina espècie de renou podia assassinar-ho tot d'aquella manera? De cop i volta tot es va aturar, excepte el temps, que ja feia segles que no avançava. I la taula ja no hi era, ni la carta, ni el llapis, ni l'estoig, ni un sol moble en aquella habitació. Com si mai res no hagués existit en aquell món solitari. O no tan solitari...

Camí Moyà