Mirant enrere veia felicitat i un somriure d'orella a orella dibuixat al meu rostre; acompanyada, sempre.
Retrocedia enlloc d'avançar, i no m'adonava que, en aquell "present", no tenia ningú. Però sols jo n'era la culpable.
Al meu camí s'hi interposà un mur, pensava que podia saltar-lo sense ajuda. Mai reclamava una mà que em donàs forces. Era un mur de decisions, les quals sempre eren diferents, però mai correctes. Doncs, en aquell moment em destinava a avançar i retrocedir continuament, fins... No ho sabia. Així era la meva vida. I aquella pregunta que m'envaïa la ment de pensaments, de cada dia em feia desconéixer més la resposta. "Qui sóc?" "Què sóc" No era res, o això creia jo.
